Ahir, una família maca, honesta i generosa va esser desnonada,
Com molts de nosaltres, varen vendre el seu antic pis i el van invertir en una vivenda que suposava una millora en la seva qualitat de vida. La resta una hipoteca avalada per el seu pare.
Desprès de tornar la casa al banc, amenaçats de atemptar contra la vivenda del pare, encara els resta un deute de 65.000 euros.
El seu fill de 7 anys , plorava mentre deixaven enrere la seva llar incapaç d’entendre perquè havien de marxar de casaseva. Avui son instal·lats a la casa dels pares, com tots, com molts, com els mes afortunats.
Ho han perdut tot. El treball de tants d’anys i el mes dur de tot, la esperança, l’ il·lusió.
“No queda mes que aixecar-se i continuar”, em diu la Natàlia.
La angoixa s’apodera de mi. Una barreja de fàstic,d’ ira, em fan mal les mans…volen moure’s i no saben en quina direcció.
Em puc imaginar governant un país on passen aquestes coses. Les llàgrimes per el meu poble que pateix, la desesperació per buscar sortides, les mans obertes per abraçar, per aliviar…
I el que veig es una plaga de prepotents habitants d’una orbita llunyana, parlant de conceptes de macroeconomia, injectant els nostres diners als bancs, devorant el que tenen al seu abast perquè mai en tindran prou. El que veig es l’ aniquilació de la classe mitjana, l’empobriment, la pèrdua de drets. Sospito un canvi d’ordre social planificat al mil·límetre que respons als insteressos de les oligarquies. El treball com un privilegi de pocs disposats a malvendre’s per tal desalvar el mes. El que veig es un poble adormit, esporuguit no acostumat a la lluita pura i dura.
Perquè no som tots al carrer? Perquè no deixem de ser legals amb qui ens maltracta amb la legalitat manipulada?
Cada vegada que em descompten diners del banc per impostos m’agradaria dir NO!
No et pagaré fins que no gestionis els nostres diners de forma honesta i clara. Fins que no quedi ni un dels tants corruptes que,emparats en les seves lleis ens escanyen.
No et vull!! Fora!!Marxa! I no vull la teva xarxa corrupte, i no vull les teves lleis manipulades i no vull un sistema que ni s’acosta a la democràcia!I No vull votar, perquè desprès no recordes perquè i per a qui ets on ets.
I em posaria una bola de pallasso al nas i em plantaria a una plaça amb un cartell que digui…” ja tens els pallassos que busques, ara ja et pots riure de nosaltres”
Es un Tsunami…els de primera línea ja han caigut…però avança i arrasarà tot el que arreplegui. El “Campi qui pugui” es una opció però crec que n’hi ha un altre…trobar els punts que ens posen d’acord i lluitar junts amb accions que no paraules.
GEMMA
