De tot arreu se’ns diu que d’aquesta crisi ens en sortirem nosaltres mateixos, bé sols o acompanyats, hem de ser emprenedors, hem de crear, innovar per evolucionar en un món canviant. Ens hem d’arriscar, diuen. Se’ns diu que com més formats estiguem, més possibilitats de feina tindrem, per això cal no deixar de formar-se. La pregunta és, d’on traiem el temps per viure i a l’hora fer tot això que ens diuen?
Se’ns diu que hem de treballar més per menys diners. Que hem de ser solidaris amb la resta de l’Estat i pagar més impostos. Que mentre ens empobrim, ens retallen els serveis públics per poder pagar els deutes públics i privats (no oblidem els rescats a la banca: 141.000 milions d’euros en el que va de crisi) a altres bancs estrangers com a prioritat absoluta segons l’article 135 de la Constitució Espanyola – de reforma exprés i sense referèndum –.
Se’ns diu que per sortir d’aquesta crisi hem de ser més esclaus, més dòcils, més conformistes; bé això no es diu, però se sap. Se’ns diu que hem de consumir més, perquè és així com se surt de la crisi, amb l’augment de la demanda agregada sobre el consum de béns. Al mateix temps, però, ens estan disminuint el poder adquisitiu a les classes baixes i mitjanes, fins i tot en la gloriosa època del totxo espanyol va baixar un 8% mentre que el PIB per càpita augmentava a una mitjana anual del 3%.
Durant l’any 2011 l’única obsessió dels governs europeus fou el pagament del deute i la reducció del dèficit públic. Cap altra cosa fou més important pels nostres governants (ni la creació de llocs de treball!) que pagar allò que s’ha gastat, presumptament, més del compte. Dic presumptament perquè les dades demostren que l’Estat Espanyol ha gastat menys que altres estats europeus, per exemple en sanitat i educació, Espanya gasta un 25% menys que Alemanya i França. Vergonyós.
Estem doncs en una etapa d’austeritat i de retallades en la inversió pública que demana tant la UE (la meitat del deute espanyol es deu a entitats financeres alemanyes i franceses), com els bancs nacionals (BBVA i Santander principalment, La Caixa i Bankia en segon terme). És a dir que els ciutadans hem salvat els bancs plens d’actius tòxics i ells s’han repartit sous i dividends milionaris entre directius i inversors. A sobre han tancat l’aixeta del crèdit i estan escanyant als matrimonis que havien hipotecat la seva vivenda. Tota una tempesta perfectament orquestrada per guanyar diners a costa dels ciutadans.
Amb tot això, els símptomes de creixement no es veuen per enlloc i sembla que aquesta crisi ha vingut per quedar-se una bona temporada. Les alternatives hi són, només cal veure com se n’ha sortit Islàndia de ràpid. El país que va decidir sotmetre els seus dirigents polítics i banquers a la justícia i que va decidir NO PAGAR el deute il·legítim dels especuladors financers, ara té unes expectatives de creixement que superen el 2,5% del PIB i durant el 2011 ha crescut un 2,1%. Els islandesos no han pagat i no s’ha acabat el món, veritat? doncs de què tenim por?
El dret a exigir el NO PAGAMENT d’un deute il·legítim és o serà la base de la reivindicació social que viurem pròximament gràcies a moviments tan diversos com el 15M i l’Occupy Wall Street. Només si la gent té ganes de fer coses i arriscar-se.
“Pels esclaus, era més segur rebre fuetades que menjar”.
C.L.R. JAMES
(Els jacobins negres. Toussaint L’Ouverture y la Revolució d’Haití)
