Era al llit, tapada fins al coll i mirava la llum exterior a través de les escletxes de la persiana…
Tot d’una es va desdibuixar la realitat i per un moment vaig tornar a ser nena ….podia veure els llums parpellejant de l’arbre, que en el menjador em recordava que era Nadal…, l’espurneig de les últimes brases del foc a terra….aquella calor seca que amb el pes de les mantes d’aquell temps…em feien sentir incòmoda…..
El meu pare i la meva mare dormien…el silenci ho delatava.
La meva germana al meu costat també…el seu respirar harmònic i suau…
Els reis! Quins nervis…volia dormir i no podia. Si venien i jo estava desperta!….volia dormir ràpid i no podia…
Que llarg es el temps del qui espera, que ràpid passa quan desitges que s’aturi.
Tot plegat era angoixant, tancar els ulls amb força, sentir aquella calor seca, pensar en tot allò que m’esperava amb el nou dia…
Ja llavors tenia el sentiment que no entenia el que era el temps… Arribaria demà i jo ja sabria allòl que els reis havien deixat…. Tot el que ara era futur, seria un moment present i ràpidament seria passat,
Si!! El millor de tot era aquell futur incert.. De fet, potser jo ja sabia tot el que havia de passar, tot el que hi hauria sota l’arbre.…Si m’hi esforçava segur que ho endevinava…
Tot d’una es de dia. Segur que perduda en aquell munt de pensament encerclats em devia adormir.
Tot arriba…. i tot passa…, uns reis…, uns altres, un any, l’altre … la vida té pressa.
El temps rellisca entre els meus dits i res no puc fer per detenir-lo.
Per un moment, les escletxes de la persiana m’han tornat a la infantesa.
Qui sap…potser demà, quan el sol surti sentiré la veu de la meva mare que em crida a llevar-me, pentinaré les meves trenes i aniré de nou a l’escola. I tot, absolutament tot, haurà estat un somni.
Un any d’esperança, de força i de sort
us desitjo amb tot el meu cor!
