
En la darrera entrada d'aquest bloc parlava del col·legi de les monges i de la classe dels nascuts l'any 1968. Aquell grup es va dispersar inexorablement -però, com bé s'ha vist, no definitivament- l'any 1982. Una colla vam decidir continuar estudiant; alguns van matricular-se a l'Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui, i uns altres vam anar a parar al Vidal i Barraquer, a Sabadell. Per a tots, però, aquell setembre va ser la primera vegada que deixàvem el poble sols, sense la companyia dels pares, per anar a un altre poble. Tota una experiència! Havíem de començar a saber anar pel món sols! Sí, el món ens esperava amb els braços oberts, llest per ser descobert, explorat... I per arribar a aquest món només hi havia un camí, o més ben dit un mitjà: el Sagalés!
Ara recordo aquells dies amb un deix inevitable de nostàlgia, però aquells hiverns de la primera meitat dels vuitanta els vam viure intensament -i perillosament, diria jo- a bord d'aquells cotxes de línia atrotinats, mig desballestats, on passàvem un fred de mil dimonis perquè l'aire entrava per tot arreu. O perquè de bon matí ens tocava esperar més del compte a la parada ja que el vehicle no arribava. I és que els retards, les avaries, les punxades i algun ensurt de tant en tant eren inseparables d'aquelles excursions diàries per les carreteres tortuoses que comunicaven i comuniquen Sentmenat amb l'exterior.
Tanmateix, no tot era tan inclement. En aquells autocars vam riure molt, vam endormiscar-nos, vam compartir seient en dies d'atapeïment, vam explicar-nos secrets del cap de setmana i fins i tot vam xiuxiuejar quatre paraules tendres a l'orella d'alguna noia. I, no cal dir, vam fer emprenyar més de tres i més de quatre vegades el conductor. Hi ha anècdotes memorables, dies esplèndids en què hauries volgut que el viatge no s'acabés mai, i altres jornades en què hauries preferit no haver d'agafar el Sagalés.
Per sort, han passat els anys i avui dia els cotxes de línia són una altra història. Però hi ha una cosa que els joves d'avui no tenen. No tenen l'excusa perfecta per sortir a descobrir món: haver d'anar a estudiar a fora del poble a partir dels catorze anys. No es pot tenir tot...

parlant dels "sigalas" i els seus conductors:
ara només em ve el cap un nom...'"l'algarrobo", aquell nom de bandoler i company inseparable d'en curro jimenez, -mitica serie de la espanya profundisima- era el nom amb el que es coneixia a en Baulenes, la semblança fisica i tenia molt a dir també.
En baulenes tendia a ser una mica esquerp de vegades i poc comicatiu, però era un gran conductor.
Recordo algún cru hivern en el que havia nevat i tot anant cap el Manolo Hugué, en Baulenes ens havi... Llegir més

L'agost, a nivell informatiu (i a molts altres nivells també), és un mes tranquil. Amb l'inici de les vacances les notícies desapareixen tant ràpidament com desapareix la gent de les ciutats i pobles no turístics del país i els diaris s'aprimen d'una forma inversament proporcional a com s'engreixen aquells afortunats que passen aquests dies festius combatent la calor amb gelats, cerveses fresques i altres aliments hipercalòrics.
Llegir més
Vaig entrar en aquest món quan tenia 12 anys. Vaig veure néixer el Menna i la Caterina. Era l’any 1991, ... Llegir més
Les vacances s’han acabat. Han estat llargues, ho reconec: cinc setmanes de repòs i desconnexió. I el ... Llegir més
Fins ara, llevat d’un comentari del tot escadusser, m’havia estat de dir res sobre el nou govern municipal. Com ... Llegir més
Ja és cultura popular arribar a l'estiu i veure una quantitat desorbitada de propostes musicals al nostre país, ... Llegir més
Bon dia. Són les 7 Fa molts anys que em desperto gairebé cada dia, amb la veu de l’Antoni Bassas ... Llegir més