En la darrera entrada d'aquest bloc parlava del col·legi de les monges i de la classe dels nascuts l'any 1968. Aquell grup es va dispersar inexorablement -però, com bé s'ha vist, no definitivament- l'any 1982. Una colla vam decidir continuar estudiant; alguns van matricular-se a l'Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui, i uns altres vam anar a parar al Vidal i Barraquer, a Sabadell. Per a tots, però, aquell setembre va ser la primera vegada que deixàvem el poble sols, sense la companyia dels pares, per anar a un altre poble. Tota una experiència! Havíem de començar a saber anar pel món sols! Sí, el món ens esperava amb els braços oberts, llest per ser descobert, explorat... I per arribar a aquest món només hi havia un camí, o més ben dit un mitjà: el Sagalés!

Ara recordo aquells dies amb un deix inevitable de nostàlgia, però aquells hiverns de la primera meitat dels vuitanta els vam viure intensament -i perillosament, diria jo- a bord d'aquells cotxes de línia atrotinats, mig desballestats, on passàvem un fred de mil dimonis perquè l'aire entrava per tot arreu. O perquè de bon matí ens tocava esperar més del compte a la parada ja que el vehicle no arribava. I és que els retards, les avaries, les punxades i algun ensurt de tant en tant eren inseparables d'aquelles excursions diàries per les carreteres tortuoses que comunicaven i comuniquen Sentmenat amb l'exterior.

Tanmateix, no tot era tan inclement. En aquells autocars vam riure molt, vam endormiscar-nos, vam compartir seient en dies d'atapeïment, vam explicar-nos secrets del cap de setmana i fins i tot vam xiuxiuejar quatre paraules tendres a l'orella d'alguna noia. I, no cal dir, vam fer emprenyar més de tres i més de quatre vegades el conductor. Hi ha anècdotes memorables, dies esplèndids en què hauries volgut que el viatge no s'acabés mai, i altres jornades en què hauries preferit no haver d'agafar el Sagalés.

Per sort, han passat els anys i avui dia els cotxes de línia són una altra història. Però hi ha una cosa que els joves d'avui no tenen. No tenen l'excusa perfecta per sortir a descobrir món: haver d'anar a estudiar a fora del poble a partir dels catorze anys. No es pot tenir tot...