La setmana passada, aprofitant que feia festa, vaig fer cap a Sentmenat. Va ser justament el dia de Sant Josep. Com que el pare se'n diu, la mare -l'Angelina- va preparar una crema com només ella la sap fer: finíssima, sense cap grumoll, al punt de sucre i de canyella, ben cremada. Van ser unes postres estupendes per posar el colofó a un dinar que havia començat amb un plat de mongetes i espinacs, on no faltaven les panses i els pinyons, i que havia continuat amb un rostit de porc saborosíssim.

A la tarda, tot passejant, amb el pare vam anar fins a la Biblioteca Alfonso i Orfila. Jo encara no havia estat mai a l'edifici de la plaça de l'Església, i la Cati, que ens va rebre amb la cordialitat que jo recordava, va improvisar una visita guiada per les diferents sales. Em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia tenint en compte que ens trobàvem enmig de la Setmana Santa.

De retorn cap a casa, em va venir al cap la figura de Frederic Alfonso Orfila, del qual confesso que pràcticament no en sé res. Però llavors vaig recordar que fa uns vint-i-cinc anys -jo en devia tenir quinze o setze- em va rebre un dia a casa seva, al carrer dels Rocs, per comentar-me què li havien semblat uns poemes que jo li havia fet arribar. Recordo força bé aquella estona passada en companyia del poeta i encara tinc presents alguns dels consells que em va donar. Al començament de la visita jo estava nerviós, aclaparat davant d'algú que em semblava tan culte i, a més, força seriós. Però a poc a poc em vaig anar sentint més còmode, més tranquil. El senyor Alfonso era seriós, però també cordial, i, per sobre de tot, sincer. El seu to no va ser mai paternalista; em va remarcar tant allò que li havia agradat com allò que no li havia agradat dels meus poemes, i em va animar a treballar.

Quan vaig sortir d'allà estava convençut que als meus quinze anys volia aprendre bé la meva llengua, volia escriure, volia ser d'una determinada manera. I em va quedar clara una altra cosa: a la vida un no ha de perdre l'ocasió de compartir una estona de conversa amb persones interessants. El poeta aquella tarda em va donar un cop de mà. També és veritat que els pares als meus difícils quinze anys me'n van donar un munt, de cops de mà. Sí, ells també són un parell de persones ben interessants. Potser per això el dia de Sant Josep vaig fer cap a Sentmenat... i perquè la mare fa un crema per llepar-s'hi els dits.