Aquest estiu el país és un veritable joc d'ous. Entre manifestos, models de finançament i altres misèries, la calor i una certa ferum de claveguera han acabat escolant-se cap a l'interior de les cases. I no és pas que no hagi plogut, aquesta primavera. Sort n'hi ha hagut. La pluja va netejar el paisatge i l'ambient, ens va fer sentir nets i polits, i ens va fer creure que encara vivíem en un país civilitzat. Però amb la calor han arribat les típiques imatges de la barbàrie, de les hecatombes i el mal gust: homes amb xancletes, meibes i samarretes imperi campant per tot arreu; places inundades de mares estressades que vigilen legions de nens avorrits i cridaners i més estressats encara; finestres obertes d'on surten pudors de fregits o músiques atordidores; televisors engegats les 24 hores del dia i al màxim volum...

Davant d'aquest panorama, els partits polítics catalans s'han posat a fer congressos, i ja n'hem vist els resultats: ERC tira endavant sense resoldre les divisions internes i sense saber projectar una imatge de futur prometedora; CDC s'encalla en la insuportable ambigüitat d'un sobiranisme indefinit que no es creu ningú, i el PSC continua amagant-se sota la crosta que formen els diputats del PSOE i ovacionant personatges tan funestos com José Borrell.

Tot plegat fa que intenti refugiar-me en algun cau fresc i tranquil, aïllat del mundanal brogit. I és així que he anat a parar a tres records molt concrets i precisos que tinc allotjats en un racó de la memòria. Això d'utilitzar el passat com a refugi és molt tòpic i està molt vist, però comprovo que continua funcionant; és un bon narcòtic. El dos primers records fan referència a dues olors que tinc clavades al cervell. La primera és l'olor que feien aquelles coques llargues i primes, seques, farcides de pinyons, que sortien fumejant del forn de cal Dulçura; per aconseguir-ne alguna sovint calia fer cua al carrer o matinar moltíssim un d'aquells diumenges de finals dels anys setanta. La segona olor és la que et rebia quan entraves a cal Bardissa a comprar llet i mató; a mi mai no em va agradar la llet, però devorava aquell mató trèmul, esplèndid, ben cobert de sucre o de mel.

El tercer record no és ben bé una olor, tot i que n'hi ha unes quantes d'associades: la que feien les capses de mistos, la que pujava del terra de la plaça de la Vila quan hi jugàvem, la que ens assaltava quan entràvem a cal ferrer, on sempre hi havia la farga encesa. Són flaires que sentíem quan volíem jugar a cartrons. Quin gran joc ens semblava, llavors! Per poder-hi jugar, retallàvem les tapes de les capses de mistos i les guardàvem en feixos, que cada setmana creixien o es feien petits segons la nostra habilitat. Necessitàvem una peça de ferro, que podia ser quadrada o rectangular; també fèiem servir una volandera. Llavors, damunt la sorra de la plaça marcàvem un rectangle amb la peça i cada jugador hi col·locava uns quants cartrons. Des d'una distància determinada havíem de llençar la peça i fer saltar els cartrons fora del rectangle; els que queien fora ens els quedàvem. Alguns jugadors anaven pel món lluint feixos immensos de cartrons i, fins i tot, dues o tres peces diferents, perquè quan ja no et quedaven cartrons sovint també et jugaves la peça.

No cal dir que animava l'avi Pere a fumar de valent a fi que cada setmana em pogués proporcionar alguna capsa de mistos buida, per a desesperació de la iaia Mercè, que veia rösslis per tota la casa. No sé quan es va acabar la dèria dels cartrons i de les peces de ferro. Segurament va ser abans que enllosessin la plaça i la deixessin inservible per a aquest joc. Ha passat molt de temps. Què més ha quedat inservible, des d'aleshores? Hi rumio una mica, hi dono voltes, i em pregunto si no són els partits polítics, potser. És un dubte que em retorna de cop a la realitat. Juguem a cartrons?