
Aquest estiu el país és un veritable joc d'ous. Entre manifestos, models de finançament i altres misèries, la calor i una certa ferum de claveguera han acabat escolant-se cap a l'interior de les cases. I no és pas que no hagi plogut, aquesta primavera. Sort n'hi ha hagut. La pluja va netejar el paisatge i l'ambient, ens va fer sentir nets i polits, i ens va fer creure que encara vivíem en un país civilitzat. Però amb la calor han arribat les típiques imatges de la barbàrie, de les hecatombes i el mal gust: homes amb xancletes, meibes i samarretes imperi campant per tot arreu; places inundades de mares estressades que vigilen legions de nens avorrits i cridaners i més estressats encara; finestres obertes d'on surten pudors de fregits o músiques atordidores; televisors engegats les 24 hores del dia i al màxim volum...
Davant d'aquest panorama, els partits polítics catalans s'han posat a fer congressos, i ja n'hem vist els resultats: ERC tira endavant sense resoldre les divisions internes i sense saber projectar una imatge de futur prometedora; CDC s'encalla en la insuportable ambigüitat d'un sobiranisme indefinit que no es creu ningú, i el PSC continua amagant-se sota la crosta que formen els diputats del PSOE i ovacionant personatges tan funestos com José Borrell.
Tot plegat fa que intenti refugiar-me en algun cau fresc i tranquil, aïllat del mundanal brogit. I és així que he anat a parar a tres records molt concrets i precisos que tinc allotjats en un racó de la memòria. Això d'utilitzar el passat com a refugi és molt tòpic i està molt vist, però comprovo que continua funcionant; és un bon narcòtic. El dos primers records fan referència a dues olors que tinc clavades al cervell. La primera és l'olor que feien aquelles coques llargues i primes, seques, farcides de pinyons, que sortien fumejant del forn de cal Dulçura; per aconseguir-ne alguna sovint calia fer cua al carrer o matinar moltíssim un d'aquells diumenges de finals dels anys setanta. La segona olor és la que et rebia quan entraves a cal Bardissa a comprar llet i mató; a mi mai no em va agradar la llet, però devorava aquell mató trèmul, esplèndid, ben cobert de sucre o de mel.
El tercer record no és ben bé una olor, tot i que n'hi ha unes quantes d'associades: la que feien les capses de mistos, la que pujava del terra de la plaça de la Vila quan hi jugàvem, la que ens assaltava quan entràvem a cal ferrer, on sempre hi havia la farga encesa. Són flaires que sentíem quan volíem jugar a cartrons. Quin gran joc ens semblava, llavors! Per poder-hi jugar, retallàvem les tapes de les capses de mistos i les guardàvem en feixos, que cada setmana creixien o es feien petits segons la nostra habilitat. Necessitàvem una peça de ferro, que podia ser quadrada o rectangular; també fèiem servir una volandera. Llavors, damunt la sorra de la plaça marcàvem un rectangle amb la peça i cada jugador hi col·locava uns quants cartrons. Des d'una distància determinada havíem de llençar la peça i fer saltar els cartrons fora del rectangle; els que queien fora ens els quedàvem. Alguns jugadors anaven pel món lluint feixos immensos de cartrons i, fins i tot, dues o tres peces diferents, perquè quan ja no et quedaven cartrons sovint també et jugaves la peça.
No cal dir que animava l'avi Pere a fumar de valent a fi que cada setmana em pogués proporcionar alguna capsa de mistos buida, per a desesperació de la iaia Mercè, que veia rösslis per tota la casa. No sé quan es va acabar la dèria dels cartrons i de les peces de ferro. Segurament va ser abans que enllosessin la plaça i la deixessin inservible per a aquest joc. Ha passat molt de temps. Què més ha quedat inservible, des d'aleshores? Hi rumio una mica, hi dono voltes, i em pregunto si no són els partits polítics, potser. És un dubte que em retorna de cop a la realitat. Juguem a cartrons?

Jo també hi jugava a "pesa", amb els cartrons de les capses de mistos. Anava tot el dia amb la mirada a terra a veure si trobava alguna capsa de la que poder arrencar la part de davant i fer capsots (cada 25 cartrons eren un capsot). Jugàvem a davant de Cal Bardissa, amb el Joan "Bardissa", i el Joan "Filemón". Jugàvem amb les velles monedes d'abans de la guerra (crec), unes monedes grosses d'un color marro enfosquit. Fèiem el quadrat a terra i cadascú "casava" els cartrons a dins del qu... Llegir més

Després d'uns anys de forta vitalitat econòmica, especialment en el camp de l'urbanisme i el sector del totxo i el ciment, la bombolla ha esclatat. La crisi econòmica tantes vegades anunciada ha arribat i ha afectat especialment a aquells qui més van gaudir de la bonança econòmica dels darrers anys: la construcció.
Llegir més
Aquest títol m’ha vingut suggerit per l’exemple, tret del Càntic dels càntics, amb què ... Llegir més
M’acaben de trucar per telèfon des de Santiago de Compostel·la per fer-me una enquesta en nom del Centre ... Llegir més
Ser a primera línia de foc no garanteix massa una medalla. La nostra societat, competitiva, desconfiada, malmesa ... Llegir més
De vegades, no tinc ganes d’escriure, però a la que tinc un bolígraf i un paper a les meves mans, em ... Llegir més
Un any més la traca final dels focs de festa major espetega al cel i ens anuncia de la cloenda d’actes, deixant-nos ... Llegir més