El tauró

El cas és que quan vaig arribar a l’Ajuntament, l’alcalde ja era a baix, prop de l’escultura de Martí-Sabé, a punt per rebre el conseller. Feia una dia esplèndid, assolellat, com n’hi ha tants a Santa Coloma. Al cap de ben poca estona, un cotxe oficial va entrar a l’aparcament reservat i va venir a aturar-se allà on érem. De dins en va sortir en Carretero, que mentre avançava cap a nosaltres donà un cop d’ull ràpid a l’edifici que teníem al darrere. Llavors, plantat davant nostre, s’adreçà a en Solà i digué abans que tota altra cosa les paraules següents: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.”

Ni bon dia, ni bona hora, ni ja sóc aquí, ni cap frase de cortesia prèvia. Directament: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.” Ens vam mirar amb l’alcalde i no vam saber quina cara fer-hi. Un cop a dalt, al despatx d’alcaldia, el to de l’entrevista va ser el mateix. Vam repassar alguns projectes, vam comentar algunes informacions, i tota l’estona va surar en l’aire aquell punt de descortesia innecessària, de rudesa supèrflua, d’educació basta i a penes suficient.

Desconec quants consellers de la Generalitat arriben a un poble i, en comptes d’una salutació inicial, escupen un exabrupte com aquell davant de les autoritats locals que els reben, però no em sembla que sigui gaire habitual. Tant se val que la frase no sigui cap mentida, perquè s’ha de reconèixer que l’edifici que acull el nostre Ajuntament és dels menys agraciats i feliçment dissenyats com hom pot arribar a veure. Però la diplomàcia fa molts anys que la van inventar, i un conseller l’ha de saber administrar en grans dosis. I si diu una frase com aquella només pot ser perquè després hi afegirà: “Aquí teniu els diners per fer-lo nou.”

Em sembla que una petita anècdota com aquesta diu força del personatge, i també d’un tipus de polític que corre pel món. No són exclusius de cap partit, sinó que els pots trobar en qualsevol formació, defensant les ideologies més diverses. Són d’aquesta mena de gent que sempre va a la seva, que no admet gaires rèpliques ni gaires romanços. Autoconfiats i amb un punt de prepotència gens dissimulada. Com taurons. Poden ser treballadors tenaços, incansables, però no saben què és crear complicitat, confiança; desconeixen què és l’assertivitat, potser perquè a aquestes persones els falta una mica d’intel·ligència emocional per no engegar-ho tot a rodar a la primera ocasió. Per això, quan menys t’ho esperes, són capaços de fer un un cop de timó, i bon vent i barca nova.

Em fa l’efecte que en Laporta és un altre representant d’aquesta espècie. Vés a saber, tal vegada l’únic problema que tenen aquests personatges és que es prenen massa seriosament a ells mateixos. Els deu faltar sentit de l’humor... i del ridícul. Doncs au, que vagin fent. Mentrestant, no sé si els meus gustos arquitectònics van variar arran d’aquell comentari, però he de confessar que d’un temps cap aquí he començat a admirar certes qualitats estètiques en l’edifici del nostre Ajuntament. Massa ratafia?

(Article aparegut al número de març de la revista Ressò amb el títol "Una anècdota")