[Aquesta és la segona part de la traducció de l'assaig de Joseph Brodsky, "On Tiranny", Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]

Per tal d’amagar els seus orígens purament demogràfics, un partit sovint desenvolupa la seva pròpia ideologia i mitologia. En general, una realitat nova és sempre creada a imatge d’una de més antiga, imitant-ne les estructures. Aquesta tècnica, a la vegada que dissimula la manca d’imaginació, afegeix un cert aire d’autenticitat a tot el projecte. Això explica, per cert, per què aquesta gent adora l’art realista.  En termes generals, l’absència d’imaginació és més certa que la seva presència. El brunzidor avorriment del programa d’un partit i l’aparença gris i poc espectacular dels seus líders atreuen a les masses com si fos el seu propi reflex. En l’era de la sobrepoblació, el mal (com el bé) esdevé tan mediocre com els seus súbdits. Per convertir-se en tirà, millor que hom sigui gris.

    I són grisos, com les seves vides. Els únics premis els obtenen mentre trepen: veure els rivals superats, apartats, degradats. En el tombant de segle, en l’apogeu dels partits polítics, hi havia altres plaers com ara, diguem, escampar pamflets o escapar-se de la persecució policial; fer un discurs fervorós en un congrés clandestí o descansar, a expenses del partit, en els Alps suïssos o a la Riviera francesa. Ara tot això ha passat avall: temes candents, barbes falses, estudis marxistes. El que queda és esperar la loteria de la promoció, paperassa inacabable i la cerca d’amics de qui fiar-se. Ni tan sols hi ha l’emoció de vigilar la teva llengua, perquè segurament està buida de res que pugui merèixer l’atenció dels micròfons que, amagats, t’envolten.

    El que et duu al capdamunt és el lent pas del temps, l’únic consol del qual és el sentiment d’autenticitat que proporciona l’assoliment: el que consumeix temps és real. Fins i tot entre les fileres de l’oposició, l’ascens en el partit és lent; pel que fa al partit en el poder, no té pressa per a res, i després de mig segle de dominació és capaç de repartir el temps ell mateix. Per descomptat, pel que fa als ideals, en el sentit victorià de la paraula, el sistema de partit únic no és gaire diferent d’una versió moderna del pluralisme polític. Tot i això, entrar en el partit únic implica més que la mitjana de deshonestedat.

    Tanmateix, malgrat la teva astúcia, i malgrat que el teu expedient sigui cristal·lí, no tens gaires possibilitats d’arribar al Politburo abans dels seixanta anys. A aquesta edat la vida és absolutament irreversible, i si hom agafa les regnes del poder, només deixa anar els seus punys en el darrer sospir. Un home de seixanta anys ja no intentarà res arriscat, econòmicament o políticament . Sap que té més o menys una dècada per córrer, i els seus gaudis són de naturalesa gastronòmica i tecnològica: una dieta exquisida, cigarrets estrangers i cotxes de fora. És un home de l’status quo, la qual cosa és aprofitable en els afers exteriors—considerant el seu estoc creixent de míssils—i intolerable dins del país—on no fer res significa empitjorar la condició existent—. I malgrat que els seus rivals poden treure profit d’això últim, ell els eliminarà abans que no pas introduir canvis, ja que hom sempre se sent una mica nostàlgic vers l’ordre que l’ha conduït a l’èxit.

    La llargada mitjana d’una bona tirania és una dècada i mitja, dues com a màxim. Quan és més que això, invariablement rellisca cap a la monstruositat. Aleshores et pot arribar el tipus de grandesa que es manifesta en fer la guerra o en el terror intern, o en les dues coses. Per fortuna, la naturalesa cobra un peatge, recorrent de vegades a les mans dels rivals just a temps; és a dir, abans que el vostre home decideix immortalitzar-se fent alguna cosa horripilant. Els quadres joves, que tampoc són tan joves, pressionen des de baix, empenyent-lo cap el regne desconegut del pur Cronos. Perquè un cop assolit el lloc més alt del pinacle, aquesta és l’única manera de continuar. Tanmateix, la majoria de vegades la naturalesa ha d’actuar sola i troba una formidable oposició tant en els òrgans de Seguretat de l’Estat com en l’equip mèdic personal del tirà. Es fan venir metges de fora per tal de repescar aquest home de les profunditats de la senilitat en què ha caigut. De vegades reïxen en la seva missió humanitària (perquè els seus mateixos governs tenen un gran interès en la preservació de l’status quo), suficient com perquè el gran home reiteri l’amenaça de mort als seus respectius països.

    Al final tots abandonen; els òrgans de Seguretat potser de menys grat que els metges, perquè la medicina no és tant una jerarquia que espera els efectes d’un canvi imminent. Però fins i tot els òrgans al final s’avorreixen del seu cap, al qual de totes maneres sobreviuran, i mentre els seus guardaespatlles miren cap a una altra banda, s’esmuny la mort amb dalla, martell i falç. El matí següent la població és despertada no pels galls puntuals sinó per les notes de la Marche Funèbre que degoten dels altaveus. Després ve el funeral militar, els cavalls tirant l’armó d’artilleria, precedit per un destacament de soldats que duen, en uns petits coixins del color de l’escarlata, les medalles o ordres que acostumaven a engalanar la jaqueta del tirà com el pit d’un gos premiat. Perquè això és el que era: un gos que ha guanyat un premi i una cursa. I si la població plora el seu decés, com passa sovint, les seves llàgrimes són les llàgrimes dels qui han apostat i han perdut: la nació plora el seu temps perdut. I aleshores apareixen els membres del Politburo, que duen el taüt cobert per una bandera a les espatlles: l’únic denominador que tenen en comú.