[Aquesta és la tercera i última part de la traducció de l'assaig de Joseph Brodsky, "On Tiranny", Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]  

Mentre duen el seu denominador mort, les càmeres no paren de clicar, i tant els estrangers com els nadius tracten de veure les seves cares inescrutables, intentant descobrir el successor. El mort pot haver estat prou vanitós com per deixar un testament polític, però de tota manera no es farà públic. La decisió es prendrà en secret, en una sessió tancada —és a dir, per a la població— del Politburo. És a dir, de forma clandestina. El secretisme és un vell complex de partit, un eco del seu origen demogràfic, del seu gloriós passat il·legal. I les cares no revelen res.

    Ho fan d’allò més bé perquè no hi ha res a revelar, perquè el que hi haurà és més del mateix. El nou home diferirà del vell només en el físic. Tant pels aspectes mentals com pels altres, serà la rèplica del cadàver. Aquest és potser el secret més gran que hi ha. Penseu-hi una mica, els recanvis en els partits són la cosa més semblant a la resurrecció. Per descomptat, la repetició produeix avorriment, però si hom repeteix les coses en secret encara hi ha lloc per a la diversió.

    El més divertit de tot, tanmateix, és adonar-se que qualsevol d’aquests homes pot ser un tirà. Que el que provoca tota aquesta incertesa i confusió és que l’oferta supera la demanda. Que estem tractant no amb la tirania d’un individu sinó amb la tirania d’un partit que simplement ha donat a la producció de tirans una base industrial, cosa que fou molt perspicaç de part seva en general i molt pertinent en particular, considerant la ràpida rendició de l’individualisme com a tal. En altres paraules, avui, el joc de “qui-serà-qui” és tan romàntic i antiquat com el bilboquet, i només la gent elegida lliurement pot permetre’s jugar-hi. Ja fa molt de temps que s’ha acabat l’època de perfils aguilencs, de barbes de cabra o espesses, de bigotis de morsa o en raspall de dents; d’aquí a poc temps fins i tot les celles hauran passat de moda.

    Tot i això hi ha alguna cosa inoblidable d’aquestes cares insulses, grises i indistingides: s’assemblen entre elles, el que els dóna un aire gairebé subterrani; s’assemblen com dues gotes d'aigua. La redundància visual proporciona una profunditat afegida al principi del “govern del poble”: el govern dels ningú. Ésser governat pels ningú, tanmateix, és una forma molt més ubiqua de tirania, perquè els ningú semblen qualsevol. Representen les masses de més d’una manera, i és per això que no es preocupen per les eleccions. Pensar en el possible resultat del sistema “un home, un vot”, per exemple, en la Xina dels milers de milions, és una tasca ingrata per a la imaginació: ¿quin tipus de parlament podria produir, i quantes desenes de milions constituirien allà una minoria?

    L’augment dels partits polítics en el tombant de segle fou el primer plor de la sobrepoblació, i és per això que ho fan tan bé avui. Mentre els individualistes se’n fotien, ells treien profit de la despersonalització, avui dia els individualistes han deixat de riure. L’objectiu, tanmateix, no és ni el triomf del partit ni d’alguns buròcrates particulars. És ben cert que anaven per davant del seu temps, però el temps té moltes altres coses que van pèr davant seu i, sobretot, molta gent. L’objectiu és adaptar la seva expansió numèrica a un món no expansiu, i l’única manera d’assolir-ho és a través de la despersonalització i la burocratització de tothom. Perquè la vida en si mateixa és un denominador comú; amb aquesta premissa ja n’hi ha prou per estructurar l’existència d’una manera més detallada.

    I una tirania fa justament això: estructura la teva vida per tu. Ho fa de la manera més meticulosa possible, certament molt millor que una democràcia. A més, ho fa pel teu bé, ja que qualsevol bri d’individualisme en la gentada pot ser perillós: primer de tot per la persona que el deixa anar; però hom també s’hauria de preocupar pels que hi ha al seu costat. Això és pel que serveix el país dirigit pel partit, amb el seu servei de seguretat, les seves institucions mentals, la policia i el sentit de lleialtat dels seus ciutadans. Ara bé, tots aquests dispositius no són suficients: el somni és fer de cada home el seu propi buròcrata. I el dia que aquest somni es faci realitat està molt a la vista. Ja que la burocratització de l’existència individual comença amb pensar en la política i no s’atura amb l’adquisició d’una calculadora de butxaca.

    Així que si hom se sent elegíac en el funeral del tirà, és sobretot per raons autobiogràfiques, i perquè aquesta desaparició fa la pròpia nostàlgia “pels antics temps” molt més concreta. Després de tot, l’home també era producte de la vella escola, quan la gent encara veia la diferència entre el que deien i el que feien. Si ell no es mereix més que una línia en la història, bé, encara millor: resulta que no va vessar prou sang dels seus súbdits com per merèixer un paràgraf sencer. Les seves amants foren poques. No va escriure gran cosa, ni va pintar res de bo, ni va tocar cap instrument; tampoc no va crear un nou estil de moble. Fou un simple tirà, i tanmateix els líders de les més grans democràcies es barallaven per estrènyer la seva mà. Ras i curt, no creà problemes. I és en part gràcies a ell que mentre quan obrim la finestra pel matí, l’horitzó encara no és vertical.

    A causa de la naturalesa de la seva feina, ningú no sabia els seus pensaments autèntics. És força probable que ni tan sols ell els conegués. Això seria un bon epitafi, si no fos que hi ha una anècdota que els finesos expliquen del testament del seu president vitalici Urho Kekkonnen, que començava així: “Si em morís...”