Aprofitant l'arribada dels nens i nenes sahrauís us vull explicar com n'és de grata l'experiència. Com molts de vosaltres sabeu, des de fa ja uns quants anys, a Sentmenat, cada estiu arriben nens i nenes des dels campaments de refugiats sahrauís per passar un estiu en pau. Un estiu que els permetrà gaudir d'una altra terra, d'un altre clima, de completíssims exàmens mèdics, del mar, de la piscina, de l'alimentació etc...
Molta gent, ens acusa de posar-los el caramel a la boca, per després de dos mesos, llevar-se'l, però com diu una amiga meva, durant aquests dos mesos tenen la oportunitat de "llepar" aquest caramel. Molta gent creu, també, que aquests nens un cop aquí ja no volen marxar, doncs no és cert. Tots aquests infants tenen famílies que els estimen i que estan desitjant de tornar-los a veure. Són nens que han crescut al desert i és una part imprescindible de la seva vida i educació.
És per tot això que m'agradaria explicar-vos l'experiència de primera mà. Ja fa molts anys, concretament a l'any 1994, va arribar a casa meva la Zaina (que molts de vosaltres coneixeu). Abans que arribés, els meus pares em van explicar a mi i a la meva germana (jo tenia 9 anys i la meva germana en tenia 14) el perquè de la seva arribada. Suposo que en aquell moment no ho vam entendre gaire bé, però tampoc se'ns va fer estrany el gest que estaven tenint els meus pares.
Així doncs, al cap de poc temps va arribar el gran dia. Tots estàvem a la Plaça de la Vila esperant l'arribada dels 12 nens que passarien l'estiu amb nosaltres. Va arribar el transport sanitari de Creu Roja que els havia anat a buscar i tots ens vam començar a posar nerviosos. Els infants van començar a baixar del cotxe. Ostres, eren tan diferents a nosaltres, tots tan prims, despentinats (després de hores de viatge), i aquell color de pell al que nosaltres (encara) no estàvem acostumats a veure per aquí.... Va ser un dels millors estius de la meva vida. Anàvem tots junts, a la piscina, a la platja... totes les famílies acollidores, ens vam convertir en una petita gran família. La Zaina va passar a ser la meva germana. Al principi es feia estrany. Havia de compartir-ho tot, ja no només amb la meva germana, sinó que també amb una estranya. Compartíem l'habitació, les joguines, els espais, i el que és més dur, compartíem als pares i a la família. Vaig passar de ser la petita, a ser la del mig... però sabeu què?? Tant me fa. El que aquesta experiència ha aportat a la meva vida deixa tots els petits problemes en un segon pla. Aprens a compartir el que tens, aprens a valorar moooolt més el que tens, aprens a deixar de donar-li importància a ximpleries, aprens a estimar a persones diferents, aprens que hi ha un altre món a fora, un món on no es viu gens bé, un món dominat per les injustícies, les fal·làcies, les violacions als drets humans i al dret a ser qui tu realment vols ser.
Us asseguro que aquests petits embaixadors de la seva terra es converteixen en part de la vostra família, els considerereu com a germans, fills, nebots, cosins... i el que és millor, us n'adonareu que hi ha una família en un racó inhòspit del desert, que és la vostra família. Arribes allà i ets com de la família.
Jo ara tinc tres germanes (només una de "sang") i tres germans, dos pares, dues mares,un munt de cosins, oncles etc... Sento la necessita de viatjar un cop a l'any als campaments, com el que diu que va "al pueblo". Necessito veure a la meva família sahrauí, perquè ara jo sóc catalano-sahrauí.

Només em queda fer un clam per la LLIBERTAT DELS POBLES OPRIMITS!!