Torna, torna, Serrallonga!

El passat dijous i divendres Televisió de Catalunya ens va sorprendre amb una de les millors produccions que fins a dia d'avui encara mai havíem pogut gaudir. Inspirada en una de les llegendes que més han perdurat al nostre país, ens mostrava, sempre d'una manera més aviat poètica i heroïca, les peripècies viscudes per un home que, gairebé a la força, va haver de fer-se bandoler per poder seguir respirant.

Jo, cinèfil fins al moll de l'os, tenia ben clar que no em perdria aquesta superproducció feta a casa nostra, però mai m'hagués imaginat que la quota de share, en horari de màxima audiència, superaria la resta de cadenes tan nacionals com estatals:  Simplement magnífic.

Dit això, i seguint el meu típic tarannà desglossador per treure'n les meves pròpies conclusions, em pregunto si el motiu pel qual Serrallonga va tenir aquest tan gran èxit d'audiència va ser degut a la gran promoció feta per la mateixa cadena o simplement perquè el públic, cada vegada menys identificat amb la política actual, s'emociona al veure que, ni que sigui fictíciament, Catalunya també ha tingut els seus "Braveheart".

I parlo en plural perquè la història de Catalunya està plena de grans personatges dels quals se'n podria fer una pel·lícula...o fins i tot llargues series documentals que expliquessin vida i miracles de personatges que han estat clau a l'hora de marcar el passat i el futur de la nostra història.

No oblidem el Rei Jaume ni Roger de Flor...no oblidem Martí l'Humà ni Violant d'Hongria. Tinguem sempre present Xirinacs, Lluís Companys o el General Moragues. N'hi ha tants, de personatges, que no acabaríem mai.

Però no ens desviem del tema que ens ocupa. A començaments del segle XXI el món sembla que s'estigui tornant boig i no només uns quants il·luminats residents en una nació sense estat esperem incansables que aparegui un nou Serrallonga que ens dongui esperança per seguir endavant.

Estats Units, pare del capitalisme i la globalització i durant anys botxí de tot allò que olorava a comunisme, resulta que ha hagut de nacionalitzar diferents bancs. Aquells que subhastaven terres d'altri, es troben a dia d'avui immersos en un pou de deutes que fa que no puguin ni pagar-se el seu propi sòl.

I ara, després d'estar anys mamant de la mamella, es troben que han desestabilitzat l'economia global sent ells uns dels màxims perjudicats.
La gran majoria dels ciutadans nord americans es troben endeutats i la pobresa comença a trucar a les cases de la classe mitjana.

La mala política econòmica i internacional a poc a poc ha començat a esquerdar-se de tal manera que, sigui real o utòpic, el poble americà anhela amb ànsies frenètiques un líder que els tregui del fossar que ells mateixos, durant anys, han anat creant a pic i pala.
I, com no, els polítics de torn els ha faltat temps per oferir-se com l'esperança, com el timó de la nau que els ha de tornar a mostrar que el somni americà és possible, i , qui sap, esdevenir el seu propi Serrallonga...un tal Barack Obama és qui més bé ha sabut fer el paper de bandoler...Que Déu els agafi confessats!

Si mirem cap al nord ens trobem que a l'estat francès hi ha un personatge que, potser gràcies a les patinades del màxim mandatari anglès, potser pel poc carisma internacional que té la cansellera alemanya o pels polítics de fireta que tenen països com Itàlia (recordem les últimes declaracions fetes per Berlusconi fent referència a la simpatia que té pel que serà el nou president dels estats units gràcies al seu bronzejat) i Espanya (que no se'l té en compte per res i que ha d'anar plorant per poder ser present en una de les cimeres que més l'afecten com a país), s'està emergint com el nou cap europeu i màxima autoritat a l'hora de prendre decisions clau pel futur del continent....i les seves colònies!

En aquest cas, però, no és el poble qui el veu com un heroi si no que és ell mateix el que, amb el rostre semi tapat i trabuc en mà, somia ànsies de protagonisme per acabar sent l'heroi que recondueixi l'Europa dels estats.

I a Catalunya com a la resta del món, sense voler-la posar a l'alçada dels continents més pobres, ens ho mirem amb cert escepticisme tot esperant veure si aquesta crisi farà resorgir un altre Serrallonga o simplement tot continuarà com fins ara. O sigui, tancant fàbriques, creant atur, i pagant el beure dels veïns tant del nord com de l'oest mentre veiem que els nostres, els que diuen ser dels nostres, es tiren els plats pel cap per veure qui serà el màxim dirigent d'un partit, discutint si es vol pacte sociovergent o no, o disparant contra socis de govern pel fet d'haver-se gastat 9.000 euros per condicionar un cotxe-despatx i en canvi fer ulls clucs quan es subvencionen 1'3 milions per fomentar la lectura d'aquells que no llegeixen perquè no volen.

Esperem, doncs, a veure si finalment els crits de "torna, torna, Serrallonga" ajuden, ni que sigui, a fer sorgir aquell qui,d'una vegada per totes, entengui que el protagonisme no ha de ser partidista i finalment entregui el poble al poble!