Divendres, 18.4.2008. 20:41h

La Nau (3)

 

De cop sento una fressa de matolls al darrera. Pressento perill i em giro d’esquena en un gest instintiu. Sento un cop molt fort al cap? No n’estic segur, però tot seguit bado amunt i m’enlluerno amb una mena de llum divina d’aquelles que les monges ens explicaven que es veien quan se t’apareix la Mare de Déu.  Hòstia!  Ja hi som! Això deu seu un altre intent de teletransportació ordenat pel capità de l’Enterprise. Avui em sembla que ja en porto dues, i encara no m’han fet a miques com als pobres Klingons (o eren porcs?). M’hauria resultat bastant incòmode servir d’esmorzar a la canilla d’en Papitu-fo.

 

M’esprimatxo, m’atapeeixo, m’estiro, m’arronso, em faig miques i em torno a integrar, i en acabat no em sento més guapo. Em remeno els baixos: tot és al seu lloc.  Sí, sí! Això és una teletransportació!  No amago que sóc un escèptic i m’hauria agradat que el principi d’entropia encara romangués com  una llei natural i inalterable amb vocació d’universalitat. A mi no me la fumen, però si això va de veres demà tots els físics de la Terra hauran de començar a pensar tot un altre cos doctrinari per interpretar de nou el funcionament del cosmos. Cinc-cents anys de ciència endebades! Quin “cristo” que es pot organitzar! Ara ja m’explico perquè no van acabar de fer sant a Gal·lileu. Els maleïts capellans preserven un secret ancestral que els fa invencibles als embats de la moral. Ja em va quedant clar que aquí tothom s’equivoca, tret de la Conferència Episcopal, el Bustos, i el “Fedrico” Losantos.

Boto implosionant en mi mateix i em reboto per dins, em trenco a bocins per enèssima vegada i em recomponc finalment. Tot és al seu lloc. He tornat a remenar  Sant Sebastià i els seus dos companys de calvari per comprovar-ho: fluixets, fluixets, darrerament els costa hissar la vela. L’edat i els vicis no perdonen! Finalment em retrobo sencer en un lloc que no se’m fa estrany. Sembla l’interior de l’Enterprise. He vist tantes pelis de l’Startrek que aquests escenaris ja se’m fan gairebé familiars. A mi no m’enganyen!  I, Ostres!  Papitu-fo és al pont de comandament, juntament amb el capità, el Sr. Spock i un individu que vesteix com la gent d’armes de l’any de la Maria Castanya (600, o 700, si fa no fa). El capità Kirk, que parla amb ell mentre dirigeix una maniobra al voltant de la nebulosa d’Orió, l’anomena “Marquès”. El Marquès està interessat en dos quasars que s’albiren a la llunyania, als confins de l’univers. Ho noto per una prominència  que li endevino sota la capa, a l’alçada de l’entrecuix, i una voluptuosa repassada de llengua humidificant el llavi inferior mentre apunta l’índex vers Andrómeda. En Papitu-fo també se n’ha adonat i s’enrojola i desvia la vista cap a la dreta, capcotant. Ja li agradaria, remenar-se la pastanaga, al murri!. Però ell no coneix els vicis dels nobles i aquestes desviacions filio-estel·lars li causen veritable estupor i impotència. Si les lleis de la física ja no són el que eren, aquí pot passar de tot i val més servir un “follador d’estrelles”  amb sang blava que no pas oir el cant de sirena del Mas d’en Cisa.

El capità ordena una maniobra d’apropament als confins de l’univers a una velocitat que eleva al quadrat la pròpia dels feixos lluminosos. Si Einstein ho veiés, probablement continuaria tocant un minuet de Mozart, absort en cabòries i repassant mentalment pissarres inacabables de càlculs i més càlculs. Definitivament tota la ciència del segle XX avui es troba en pana. En un dels quasars hi ha aigua i el capità fa l’intent de trucar al Montilla, al Baltasar i a l’Esperit Sant. El Marquès li ho impedeix amb una bofetada. Al noble li interessa més l’altre quasar: uns terrenys edificables prop de la betzinera i de l’Eroski en un entorn natural a l’ombra d’una espectacular masia fortificada que deu datar del segles XI-XII.  No veig prou bé si la prominència de l’excel·lència és en realitat una hèrnia o bé l’oligarca ja és a punt de solfa per encular . En Papitu-fo, ara aliè a l’escena, s’atribola assenyalant uns cent metres més avall del supermercat basc... “Allí!”, “Allí!”, crida. Amb aquestes que el capità Kirk percep una maniobra traïdora (per l’esquena) del lasciu personatge feudal. I, espaordit, fa un bot i ensopega amb el timó. No perd l’equilibri, perquè aconsegueix atançar la palanca d’aterratge, la qual bascula fins al punt de “tocar terra”. Aleshores la Enterprise inicia el descens planejant per una llarga avinguda . Papitufo salta d’alegria perquè va identificant els topants: “Guaita!, l’AGFA!”, “i ara “PASENT”!  “Ja ens hi acostem”. Per fi, l’Enterprise  aterra davant d’unes dependències municipals camuflades.

Tot seguit apareix una formació d’homes presentant armes davant de la Nau, tots vestits de camuflatge i amb gest marcial...