M’esprimatxo, m’atapeeixo, m’estiro, m’arronso, em faig miques i em torno a integrar, i en acabat no em sento més guapo. Em remeno els baixos: tot és al seu lloc. Sí, sí! Això és una teletransportació! No amago que sóc un escèptic i m’hauria agradat que el principi d’entropia encara romangués com una llei natural i inalterable amb vocació d’universalitat. A mi no me la fumen, però si això va de veres demà tots els físics de la Terra hauran de començar a pensar tot un altre cos doctrinari per interpretar de nou el funcionament del cosmos. Cinc-cents anys de ciència endebades! Quin “cristo” que es pot organitzar! Ara ja m’explico perquè no van acabar de fer sant a Gal·lileu. Els maleïts capellans preserven un secret ancestral que els fa invencibles als embats de la moral. Ja em va quedant clar que aquí tothom s’equivoca, tret de la Conferència Episcopal, el Bustos, i el “Fedrico” Losantos.
Boto implosionant en mi mateix i em reboto per dins, em trenco a bocins per enèssima vegada i em recomponc finalment. Tot és al seu lloc. He tornat a remenar Sant Sebastià i els seus dos companys de calvari per comprovar-ho: fluixets, fluixets, darrerament els costa hissar la vela. L’edat i els vicis no perdonen! Finalment em retrobo sencer en un lloc que no se’m fa estrany. Sembla l’interior de l’Enterprise. He vist tantes pelis de l’Startrek que aquests escenaris ja se’m fan gairebé familiars. A mi no m’enganyen! I, Ostres! Papitu-fo és al pont de comandament, juntament amb el capità, el Sr. Spock i un individu que vesteix com la gent d’armes de l’any de la Maria Castanya (600, o 700, si fa no fa). El capità Kirk, que parla amb ell mentre dirigeix una maniobra al voltant de la nebulosa d’Orió, l’anomena “Marquès”. El Marquès està interessat en dos quasars que s’albiren a la llunyania, als confins de l’univers. Ho noto per una prominència que li endevino sota la capa, a l’alçada de l’entrecuix, i una voluptuosa repassada de llengua humidificant el llavi inferior mentre apunta l’índex vers Andrómeda. En Papitu-fo també se n’ha adonat i s’enrojola i desvia la vista cap a la dreta, capcotant. Ja li agradaria, remenar-se la pastanaga, al murri!. Però ell no coneix els vicis dels nobles i aquestes desviacions filio-estel·lars li causen veritable estupor i impotència. Si les lleis de la física ja no són el que eren, aquí pot passar de tot i val més servir un “follador d’estrelles” amb sang blava que no pas oir el cant de sirena del Mas d’en Cisa.
El capità ordena una maniobra d’apropament als confins de l’univers a una velocitat que eleva al quadrat la pròpia dels feixos lluminosos. Si Einstein ho veiés, probablement continuaria tocant un minuet de Mozart, absort en cabòries i repassant mentalment pissarres inacabables de càlculs i més càlculs. Definitivament tota la ciència del segle XX avui es troba en pana. En un dels quasars hi ha aigua i el capità fa l’intent de trucar al Montilla, al Baltasar i a l’Esperit Sant. El Marquès li ho impedeix amb una bofetada. Al noble li interessa més l’altre quasar: uns terrenys edificables prop de la betzinera i de l’Eroski en un entorn natural a l’ombra d’una espectacular masia fortificada que deu datar del segles XI-XII. No veig prou bé si la prominència de l’excel·lència és en realitat una hèrnia o bé l’oligarca ja és a punt de solfa per encular . En Papitu-fo, ara aliè a l’escena, s’atribola assenyalant uns cent metres més avall del supermercat basc... “Allí!”, “Allí!”, crida. Amb aquestes que el capità Kirk percep una maniobra traïdora (per l’esquena) del lasciu personatge feudal. I, espaordit, fa un bot i ensopega amb el timó. No perd l’equilibri, perquè aconsegueix atançar la palanca d’aterratge, la qual bascula fins al punt de “tocar terra”. Aleshores la Enterprise inicia el descens planejant per una llarga avinguda . Papitufo salta d’alegria perquè va identificant els topants: “Guaita!, l’AGFA!”, “i ara “PASENT”! “Ja ens hi acostem”. Per fi, l’Enterprise aterra davant d’unes dependències municipals camuflades.
Tot seguit apareix una formació d’homes presentant armes davant de la Nau, tots vestits de camuflatge i amb gest marcial...

ja m'he perdut Jaumet....
el primer era força estrany, el segon em va deixar esmaperdut però em va enganxar de debò, però amb el tercer he perdut el nord.
Marge

Actualment, l'11% de la superfície total del terme municipal de Sentmenat està ocupat per infrastructures d'àmbit estatal, el què suposa, sens dubte, un alt peatge que el nostre poble paga a canvi pràcticament de res.
Aquest alt percentatge es pot veure incrementat properament per dues noves grans infraestructures que, a la pràctica, poc aportaran també al nostre poble.
Llegir més
Fa dos dijous hi va haver un terratrèmol d’aquells que, per molt localitzats que siguin, sembla que hagin de ... Llegir més
En la darrera entrada d'aquest bloc parlava del col·legi de les monges i de la classe dels nascuts l'any 1968. Aquell ... Llegir més
De cop sento una fressa de matolls al darrera. Pressento perill i em giro d’esquena en un gest instintiu. Sento ... Llegir més
Estic en la obligació de compartir amb molts de vosaltres les meves últimes vacances al desert del Sàhara. ... Llegir més
Les vuit del matí. Dilluns. Puf ! Pujo al cotxe i passats quatre quilòmetres de bosc, zas! La ... Llegir més