Reflexions en veu alta

Recordo quan vaig entrar a la universitat, el sentiment d’inferioritat envers a aquelles intel·ligències supremes que es cuidarien de la meva formació. Els veia allí, a la tarima, grans, savis... omnipotents...

Molt aviat me’n vaig adonar de la crua realitat: les misèries humanes, la imperfecció, no feien diferencies. No eren pas millors que jo, a vegades ni tant sols sabien més que jo d’algunes coses. Vaig entendre que la formació era la meva responsabilitat; ells m’ensenyarien un fil conductor i jo havia de treballar per a la meva formació en l’àmbit que havia triat.

Tot i així, el poder el tenien ells! Ells aprovaven o suspenien. El meu futur era a les mans de aquelles persones imperfectes i carregades de vicis com qualsevol.

Recordo quan veia els presidents i ministres a la tarima: grans, omnipotents, amb la saviesa necessària per conduir-nos al millor dels camins. Amb poder per fer i desfer lleis, amb poder per fiscalitzar o premiar. Amb uns coneixement sobre macroeconomia i legislació impossibles d’imaginar; cervells infinitament per sobre de la mitja, amb principis i valors com a referent de la seva trajectòria.

Ja me’n he adonat de la realitat. Humans, amb misèries i defectes que sobrepassaren els de la mitja. Egocèntrics, ambiciosos que en algun lloc van perdre el camí i van fer de la política (ni lleis, ni economia…) la seva prioritat. Ja no es tracta de guanyar per construir, es tracta de guanyar per mantenir el seu muntatge, el seu estatus, els seus privilegis... per tornar a guanyar les eleccions.

Ara  no es que senti por…el que sento es autèntic pànic! A quines mans està el futur dels nostres fills? i el nostre propi? Amb una envergadura difícil d’imaginar ens porten a un destí que avui em fa molta por!

I el que em fa més por és que el sistema ens ha fet febles, apoltronats, immòbils... Incapaços de lluitar per canviar coses. I anem acceptant tot el que s’inventen per seguir mantenint els seus privilegis que no pas per resoldre els nostres problemes….

No! Potser que entrenem aquesta paraula davant del mirall.

Transformaran el planeta en un lloc mort i hostil; condemnaran les generacions actuals i futures a la pitjors de les ignoràncies, la del respecte; ens apujaran l’IVA o ens faran morir treballant. I nosaltres no direm res.

Amb les seves orelles tancades per escoltar, amb impossibilitat de canviar res per la via de la negociació i el diàleg, potser hauríem de tornar a les accions dels nostres referents passats... Al carrer a cridar! a ells els va donar resultat!