Ser a primera línia de foc no garanteix massa una medalla.

La nostra societat, competitiva, desconfiada, malmesa per tant d’abús i tanta deslleialtat, propicia que a primera línia de foc el què més t’arribin siguin trets.

La presumpció d’innocència és, en realitat una utopia. Ho he vist de prop i ho he sentit en pròpia pell.

Però no es pot, en el mal anonimat resultar útil a les persones. Les causes defensables necessiten caps visibles, i aquests han de tenir una identitat.

Hi ha qui troba el seu lloc útil a la societat en les accions socials que emprenen les religions o les ONG, n’hi ha que a la política, buscant la microsocietat que més s’acosta a la seva filosofia de vida, i n’hi ha que a partir d’una idea generen el moviment que els portarà a l’objectiu.

I a primera línia de foc no hi ha protecció útil. Exposat al judici permanent sota la premissa «la bona voluntat es improbable», desde l’anonimat, arriben projectils de difícil ubicació, no oblidem que el mal anonimat permet amagar-se, per disparar.


L’anonimat es la millor opció?

El mal anonimat permet valorar els errors dels altres, permet treure conclusions, fer judicis i sentencies. Permet oposar-te sense donar alternatives, permet tenir una diana segura, i en alguns casos ser altament destructiu sense ser mai descobert.


Però el que no et permet es ser útil.

Admiro a les persones útils, les que escullen la primera línia de foc, les que tot i ser diana segura s’exposen. I no sabeu com temo als mals anònims.

No és tant important la forma com la manera. Totes les persones que s’impliquen són igualment respectables. Hem de ser capaços de valorar qui es posa en primera línea de foc per ser útil, per sobre de la microsocietat que escull per fer-ho.

Només els éssers que escullen ser útils, amb les seves ínfimes intervencions fan l’entorn una mica més respirable...


Si som capaços de fer això començarem a evolucionar!