Aquest títol m’ha vingut suggerit per l’exemple, tret del Càntic dels càntics, amb què he clos l'article anterior. El terme popa, del llatí pŭlpa, significa ‘polpa’, ‘molla’, ‘palpís’, i en els parlars del català occidental s’usa per designar la mamella. Si a la parròquia de Borredà, sense anar més lluny, es venera la Mare de Déu de la Popa, no és gaire aventurat de suposar que es tracta de la imatge d’una mare donant el pit al seu fillet. Reconec que l’expressió triada per titular l’escrit és poca-solta, però no pas més que alguns excessos verbals a què ens ha abocat la societat actual.

És innegable que les repercussions que tenen en el llenguatge els progressos socials assolits per les dones no és cap assumpte banal, i que obliguen a replantejar-se molts esquemes mentals i a mirar de trobar solucions lingüístiques no sempre fàcils. Ara bé, una cosa és afrontar nous reptes i una altra de ben diferent no tenir en compte que en el llenguatge hi ha una bona part de convencionalisme. Quan encara avui diem que surt el sol o que es pon, tots sabem que això no es correspon amb la realitat. O quan diem piscina no ens referim a un receptacle ple de peixos, ni quan diem mocador de cap no pensem en cap drap que serveixi per mocar-se, ni quan parlem de cordar-nos la camisa no volem dir que ens la lliguem amb cordons.

El lector d’una certa edat deu tenir ben presents aquelles paraules del president Tarradellas al balcó de la Generalitat: «¡Ciutadans de Catalunya! ¡Ja sóc aquí!» Més endavant es va començar a instaurar en el llenguatge dels partits d’esquerres i sindicats la moda imparable de fer la distinció gramatical. Les proclames d’aquella època –com les d’ara, d’altra banda– estaven farcides de «companys i companyes», «treballadors i treballadores», i tota la pesca. El  que és curiós és que no hi he llegit ni sentit mai «empresaris i empresàries», per exemple. La raó d’aquesta discriminació és molt clara: es tractava, i es tracta, de tocar la barbeta a la possible clientela i res més.

Per aterrar ja en el terreny que ens importa, a l’articlet que vaig publicar el 18 de juny passat comentava que en l’escrit del PSC a què allà feia referència hi havia sis vegades l’expressió «la gent gran» en comptes de la senzilla «els vells». Ara vull destacar que els socialistes també hi feien memòria del compromís contret per «tots i totes» de treballar conjuntament «per ells». ¿Què passa, doncs, que a Sentmenat tothom es queda viudo, que no hi ha cap dona que arribi a vella? I la cosa no s’atura aquí: com que en un moment donat els i/o les socialistes locals van retreure als convergents que els haguessin tractat com «els senyors del PSC», ara aquests, amb obsequiosa ironia, se’ls adrecen amb la fórmula «senyors i senyores del PSC». Però, ben mirat, no tot és tan irònic com això, perquè en un dels últims escrits apareguts al web de CiU hi surt «sentmenatencs i sentmenatencs», on una errata intranscendent es converteix en tautologia. Jo em pregunto si aquesta gent també enraonen així en el tracte habitual amb la família i els amics, i vull creure que només ho fan quan es calcen els coturns, és a dir, quan fan comèdia. Prou ases som, doncs, els ciutadans de deixar-nos entabanar pels seus cants de sirena. Si els donéssim a entendre amb fets que recorrent a aquestes ridiculeses no en trauran pas gens més de calaix, potser finalment deixarien de fer el carallot.

Perquè se suposa que els que contribueixen a implantar un ús tenen intenció de ser-hi conseqüents. Per no fer-me carregós amb una carretada de casuística, jo només demanaria a la major part dels nostres polítics locals com s’ha de dir, per expressar-se correctament, «¿quants sou a casa teva?», «no tenen fills», «eren tres germans», «entre ells no s’entenen», «tots s’hi han adherit», «el noi i la noia es fan carícies l’un a l’altre», etc. O bé si és inacceptable la concordança gramatical en «els homes i les dones honestos però poc generosos». O bé quina fórmula hi ha per dir «son pare és molt divertit, i sa mare encara més», i, a la inversa, «sa mare és molt divertida, i son pare encara més». O bé si d’una dona que faci el mort se n’ha de dir que «fa la morta». O bé si hem de colgar set canes fondo el «tothom» i el vulgar «tot déu», o si adjuntant-hi com a lenitiu «i totadona», «i tota deessa», es pot dir que la cosa ja queda equilibrada.

Deu ser que els escriptors no dominen prou l’eina amb què es guanyen el pa, perquè encara no he trobat cap professional que es preï –sigui home o dona, tant se val– que s’expressi de la manera que alguns practiquen amb tant fervor com poca coherència. A La febre d’or, de Narcís Oller, quan Foix se n’ha anat a París amb una bagassa, el novel·lista li fa tenir aquests pensaments: «Si la dona es planyia, si la dona cridava i, ofesa, el menyspreava, tindria raó de sobres... Però no, no, ¡què dimoni! ¿Quin mal havia fet a tercer? Cap; ni un, ni mig.» Aquest masculí a tercer es refereix sobretot a la dona traïda, però no hi ha altra manera sensata de dir-ho. I, si no, que el lector provi d’esmenar-ho en a tercera.

Salvador Oliva, en un poema titulat «Adreça a una escriptora que equivocava els gèneres per culpa d’un feminisme mal entès», acaba amb aquest sa advertiment que més d’un s’hauria d’aplicar:

«Homes i dones, rebutgem la broma
dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.»