Fa dos dijous hi va haver un terratrèmol d’aquells que, per molt localitzats que siguin, sembla que hagin de fer trontollar els fonaments del món. Com ja deia el d’«El goril·la», hi ha vegades que es genera una «Tempesta en una pica d’aigua beneita». Tot desparant taula, mentre anava del menjador a la cuina i de la cuina al menjador i el televisor xerrava sol, vaig sentir-ne el retruny. Amb una barreja d’accés i excés d’incontinència, em vaig posar a escriure les ratlles que segueixen per publicar-les tot seguit, sinó que el meu amfitrió en aquest espai i alhora assenyat conseller em va fer veure l’oportunitat d’esperar uns quants dies. Gràcies, Jordi, tu que, pel que m’expliques, i per dir-ho a la manera gràfica dels empordanesos, també vas trobar una romeguera arran de la mort de ton pare.
La Comunitat de Madrid acaba de firmar un acord amb el bisbat on s’estableix que els comitès d’ètica dels seus hospitals estaran integrats, entre altres membres, per un capellà. A mi, que consti, no em fa res que un capellà es dediqui al que vulgui, sigui a fer punt de creu o a jugar en un equip de futbol de primera divisió; el que em semblaria absurd és que ho fes com a capellà. (A propòsit d’això, recordo que Gabriel Ferrater deia que per la gramàtica catalana no s’hi pot transitar de gust, perquè sempre hi ensopegues amb escarbats. Per cert, circula l’anècdota que en unes reunions matinals que tenien uns quants lingüistes de casa nostra el professor Badia i Margarit havia deixat anar que amb el Biel no s’hi podia tenir cara, perquè de bon matí ja feia bravada de whisky. Quan el comentari va arribar a orelles de Ferrater, diuen que s’hi va tornar amb aquestes paraules: «¡Qui parla! ¡Si a ell, quan arriba, ja li put l’alè a hòstia consagrada!») Un cop més es pot comprovar que el lema institucional «Espejo de Madrid» significa en realitat «Espe jode Madrid». I jo que em pensava que les «mozas del partido» –segons un capítol del Quixot llegit en públic, i amb un gran sentit de l’humor, per Rajoy–, com a més bregades en aquests afers, eren de la màniga ampla.
Quan el meu oncle va estar internat per última vegada al Taulí, una bona persona em va aconsellar que el fes extremunciar allà mateix perquè així ja arribaria «aconduït» a casa quan el donessin d’alta. Com que es tractava d’això, d’una bona persona, vaig creure que era millor sortir-me’n amb una mentida piadosa que no pas abocar-li una galleda d’aigua freda. Més endavant, però, quan l’oncle ja era mort i enterrat, la bona persona en qüestió em va tornar a venir a veure per proposar-me de fer-li dir una missa per l’etern descans de la seva ànima. Llavors ja no em vaig saber estar de respondre-li que jo no creia que una missa li fes ni bé ni mal; de totes maneres, li vaig afegir que, ja que havia tingut aquesta pensada, s’encarregués ell mateix de fer-li dir la missa, que me’n passés la nota i que jo ja l’abonaria, però que a mi no m’hi esperessin perquè no se m’hi ha perdut res.
Un amic meu que havia passat pel seminari i que, com és força lògic, amb el temps s’ha tornat anticlerical –tot i que tampoc no és d’aquells que han de demostrar el seu anticlericalisme a cada pas–, un dia em va sorprendre confessant-me que li repugnava la moda que s’ha instaurat dels capellans anar de paisà. «¿I quin mal hi ha?», vaig preguntar-li. «¿Que quin mal hi ha?», em va respondre. «Cony, doncs que abans, quan veies de lluny un capellà, podies arrencar a córrer, mentre que ara se te’n fot un al costat i no te n’adones. I a mi, què vols que et digui, se’m poden encomanar molts mals, però d’aquest sí que no en voldria morir.»
No sé si mai faré testament, però ja deixo escrit des d’ara que quan la Mort em vingui a fer l’aleta no vull cap capellà que em posi entre les parts i la paret. És que n’hi ha de tan desnaturalitzats que, en lloc de fer-ho amb una criatura rossa i tendra, com Déu mana, prefereixen encular un moribund indefens.

L'endemà del funeral del meu pare (un funeral civil), una representant de la Parròquia va presentar-se a casa per oferir-nos una missa en la seva memòria. Les seves paraules van ser: "no podem deixar-lo marxar aixÃ".
Malgrat explicar-li repetidament que a casa érem agnòstics, la bona senyora va insistir unes quantes vegades sobre la necessitat de fer una missa, perquè "tot i que us entenc i respecto la vostra decisió, des de la Parròquia creiem que cal fer una missa al teu pare, perquÃ... Llegir més

Actualment, l'11% de la superfÃcie total del terme municipal de Sentmenat està ocupat per infrastructures d'à mbit estatal, el què suposa, sens dubte, un alt peatge que el nostre poble paga a canvi prà cticament de res.
Aquest alt percentatge es pot veure incrementat properament per dues noves grans infraestructures que, a la prà ctica, poc aportaran també al nostre poble.
Llegir més
Fa dos dijous hi va haver un terratrèmol d’aquells que, per molt localitzats que siguin, sembla que hagin de ... Llegir més
En la darrera entrada d'aquest bloc parlava del col·legi de les monges i de la classe dels nascuts l'any 1968. Aquell ... Llegir més
De cop sento una fressa de matolls al darrera. Pressento perill i em giro d’esquena en un gest instintiu. Sento ... Llegir més
Estic en la obligació de compartir amb molts de vosaltres les meves últimes vacances al desert del Sàhara. ... Llegir més
Les vuit del matí. Dilluns. Puf ! Pujo al cotxe i passats quatre quilòmetres de bosc, zas! La ... Llegir més