Un cúmul de circumstàncies personals que semblen haver-se confabulat a visitar-me plegades m’han mantingut allunyat un parell de mesos de la intervenció activa en aquesta pàgina. Ara, a l’hora de reincorporar-m’hi, necessito un cert temps per reprendre el fil del que havia començat.

No és per guanyar-me la benevolència si dic que em veig com un espontani del Hyde Park de Londres enfilat a la tribuna i abandonat de cop per l’auditori. De fet, és ben lògic: un no pot pretendre que els altres comparteixin les seves cebes personals ni que li aguantin les tabarres. Som-hi, doncs, i que els hipotètics lectors s’esbarriïn quan se’n cansin.

Deu fer uns quaranta anys que, en una sessió semiclandestina organitzada en una de les sales de l’Orfeó Català, vaig poder sentir J. V. Foix recitant una dotzena llarga de poemes seus. No crec que llavors hagués llegit gran cosa més, d’ell, que Sol, i de dol i uns quants sonets solts impresos en antologies. El que sí que tinc ben present és la grata impressió que em vaig endur de sentir de viva veu un poeta que per a mi era un mite i que es trobava en la plenitud de les seves facultats interpretatives. Una de les peces que hi va llegir era aquesta:

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars.

Aquest poema em captivava per diversos motius: en primer lloc, perquè pinta una escena coneguda de tothom i molt gastada per la tradició (el naixement de Jesús i la bullícia consegüent a la difusió de la nova) amb un enfocament desacostumat. Però també, en el pla formal, per la seva factura a base de cobles unisonants (és a dir, d’estrofes que reprodueixen no sols el mateix esquema mètric, sinó les mateixes rimes, que en aquest cas són només dues), per l’ús recurrent, al quart vers de cada estrofa, d’una forma col·loquial reelaborada, per la repetició sistemàtica del segon vers com a sisè, a manera de tornada, i, en definitiva, per l’aire sintàcticament destravat que a primera vista té tot el conjunt. D’altra banda, l’estil arcaïtzant de Foix i la riquesa del seu vocabulari, aplicats a temes d’actualitat, o almenys no caducats, em van enlluernar, com més tard em vaig apassionar també pels quatre llibres d’un poeta que es feia dir Bernat Meix.

El meu primer contacte professional amb l’autor –llunyà i per persona interposada, però contacte al capdavall– va ser el 1965, amb motiu de la preparació editorial del seu llibre Catalans de 1918. Vint anys més tard van venir les Cròniques de l’ultrason, per a les quals va haver de menester la col·laboració de Jaume Vallcorba i Pere Gimferrer, que li llegien en veu alta el text escrit i li hi feien tota mena d’observacions. Una vegada compost, l’editorial me’l va passar a mi per corregir-lo. A la peça que fa de pòrtic, on es descriu un viatge en tartana que fa el narrador en companyia de Gertrudis, i en el curs del qual parlen de poesia, hi ha unes paraules que em van contrariar: «Com si parlés en públic, a les acaballes del diàleg vaig gairebé cridar que ja era hora d’expressar ensems el fet i les seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substància. Em plauria –vaig dir, tot seguit– que els escriptors que jo conec i que volen hissar banderes noves i assolellades buidessin les semals del moscat per omplir-les de punts, punts i comes, dos punts, punts admiratius i interrogants i, semalers alçats, els portessin als nyicris, macris i colis que ronden al peu de la finestrella dels Burots, tot alliberant-se de torbadors lligams.» Em va revoltar perquè em sentia encasellat en alguna de les tres categories retolades amb noms que no pecaven d’amables (una variant dels espècimens que Pla titllava de «cagallons de la gramàtica», ell que va tenir no sé si dir-ne la sort de trobar un d’aquests cagallons que li treia la serp del forat per poder editar la seva obra completa). Però, a més, deixant de banda susceptibilitats personals, em semblava d’allò més injust que parlés en aquests termes dels revisors en general, quan Gabriel Ferrater, que no tenia res de nyicris ni de mestretites, li havia passat espontàniament una llista de nou fulls mecanografiats, dreçada a partir de les Obres poètiques de Foix publicades per Nauta el 1964, i que contenia indicacions i propostes de correcció molt encertades.

Com que a les proses de les Cròniques de l’ultrason em topava amb problemes que exigien consultes a l’autor, l’editor Vallcorba i jo vam visitar-lo a casa seva per tenir-hi una llarga assentada. Jo hi anava preparat per al que pogués passar. Amb la Gaudiosa, la minyona, resignada a fer de convidat de pedra en un racó de l’estança, vam anar parlant de tot i força. La cosa marxava bé, fins que Foix, incontenible en el seu deler d’alliçonar, em va corregir, amb un cert grau d’impertinència, l’expressió a part d’això que jo acabava de pronunciar, i jo, a tornajornals, a la primera ocasió que vaig tenir li vaig etzibar que em semblava una bajanada d’usar el plural texts en comptes de textos. Com que era una crítica directa a una de les seves predileccions morfològiques, va fer un posat de falsa humilitat i no sé si va afegir i tot que ell era un pipioli en l’ofici d’escriure. Devia ser un sarcasme per part d’ell, però en tot cas el va escenificar tan bé que li vaig respondre d’una manera irreflexiva: «No cal que us esforceu a negar l’evidència. La meva àvia, sempre que jo li volia dissimular alguna entremaliadura que ella sabia que havia comès, em deia: “Al pecho llevas las plumas.” Doncs el mateix us dic a vós.» Aquestes paraules, que no eren sinó un reconeixement sincer de la devoció que jo li professava, el van desconcertar. Fos per culpa de la incrustació d’una frase castellana, i, a més, mal xafada, fos pel tuteig que contenia, o per la descàrrega a boca de canó, el fet és que es va quedar atònit, sense saber com reaccionar. Vaig sortir-ne cantant victòria, perquè era una de les poques vegades que Foix no s’havia adjudicat l’última paraula.

Dijous passat, havent d’acudir a una llibreria per comprar un obsequi, em vaig aturar a mirar les novetats i finalment vaig anar a raure a la secció on sempre m’entretinc. De cop em va venir el desig de comprar un llibret que ja havia vist altres vegades però que acabava deixant per més endavant: En el dia més clar de l’any –un títol ben poc foixià, trobo jo, referit al Nadal–, que, a més d’oferir un aplec de poemes seus que ja tinc en altres edicions, conté un disc compacte amb la veu de l’autor.

Dubto que ningú amb dos dits de front gosi negar que el so té una funció primordial en poesia. Per exemple, el vers que hem vist abans «I entrullo l’oli i la molina vella» és una troballa de jocs fonètics que no està a l’abast de qualsevol creador. Però, després d’escoltar el disc un parell de cops, em vaig abocar a una operació transgressora, gairebé obscena, que consistia a fixar-me en la materialitat dels sons; no pas en el seu vessant estètic, com el timbre i altres aspectes, sinó en l’absolutament prosaic de la fonètica articulatòria. (Si el lector ha tingut la paciència de seguir-me fins aquí, pot ser que a partir d’ara quedi defraudat, o si més no fastiguejat d’això que té totes les aparences d’una profanació, com profanació hi ha quan un nen esventra una joguina per saber com és feta. Reconec que obrir un poema en canal a la taula de laboratori té el mateix punt d’obscenitat de les autòpsies. Sigui com sigui, almenys aquestes perversions tenen el doble avantatge de no haver de matar la criatura per procedir a l’examen i de no fer-me sentir avergonyit del plaer que n’obtinc.)

Tenint en compte que el material sonor recopilat al disc aprofita enregistraments fets en unes condicions de vegades adverses i amb uns mitjans d’estar per casa, conserva un gran interès, tant pel que fa a la lectura dels poemes com als comentaris corresponents, on Foix s’esplaia dissertant davant del seu ramadet d’acòlits. Aquesta part sembla una paròdia de la paròdia feta per Joan Brossa, que havia tractat Foix amb assiduïtat i que, a despit de la seva admiració per Foix i de la defensa acèrrima que sempre en va fer en contraposició amb Espriu, no es va estar d’accentuar la ridiculesa d’aquelles sessions gairebé catequístiques en el segon acte d’Els beneficis de la nació (Teatre Complet: Poesia Escènica 1966-1978, vol. 6).

Foix llegeix els seus poemes en un to majestuós, no afectat –llevat de certs moments– i amb una dignitat envejable. Pronuncia marcadament la ela geminada (fins i tot quan, com en el cas d’ombrel·la, el terme rima amb altres que tenen consonant simple: cela i tela) i articula la v com a labiodental, tal com ho fan a Tarragona, un so que nosaltres només tenim com a al·lòfon de la -f a final de paraula en contacte amb la vocal inicial de la paraula següent (per exemple, en buf alterat, on la consonant en qüestió se sonoritza, com passa amb totes les contínues en la mateixa posició: cas insòlit, peix i carn, etc.). En consonància amb això, pronuncia també li ho diu a la manera usual valenciana, amb dos diftongs decreixents en -iu seguits.

Aquesta ortoèpia de rang elevat, que excepcionalment arriba a l’exageració de fer sonar la primera -r­- de comprendre (en contrast amb arbre, pronunciat correctament abre, i murta, ja escrit amb dissimilació), acull també trets col·loquials com pe’ l’amo o pe’ les sales sense fer-hi sentir la -r; diríeu amb reducció del diftong: dirio (com fem en obergínia, ofàbrega, ofals,etc.); o solell amb la pronúncia ioditzant normal: solei (però en canvi pallissa en l’accepció de ‘lloc on es guarda la palla’, i no païssa). M’hi ha sorprès favorablement rost amb o tancada, que és com jo sempre ho he sentit i ho dic, però que tant l’Alcover-Moll com el Coromines –i sobretot aquest darrer– afirmen que només existeix amb vocal oberta. Ja m’ha vingut més de nou sentir-hi corn i tantost amb o tancada (¿potser perquè Foix només els coneixia literàriament, com tants n’hi ha que llegeixen ensems amb e oberta?), corsecats amb la o relaxada en u (de la mateixa manera que la pràctica totalitat dels locutors pronuncien portaveu amb una u a la primera síl·laba), i, pel cantó oposat, eco ['ękọ] i adúlters [ə'ðultẹrs].

Però el fet d’haver-li descobert tares i desitjos secrets no me’l desllueix ni me’l fa menys entranyable.