Bon dia. Són les 7
Fa molts anys que em desperto gairebé cada dia, amb la veu de l’Antoni Bassas desitjant-me que tingui un bon dia. Són pocs minuts els que l’escolto fins que salto del llit, però m’agrada la seva manera d’informar-me, i com sap fer-me sentir que formem part, ell i jo, del mateix poble. Ara he llegit que ens deixa per discrepàncies amb la direcció, i els comentaris que m’han arribat és que la seva manera de presentar, de dir, i de conscienciar, no agrada a les orelles dels que ens governen ara, tant als catalans, com a Catalunya Ràdio. Diuen que algunes de les editorials amb que obre el programa van carregades d’un esperit massa nacionalista (català, clar, que els altres no fan cap nosa) i això en aquesta Catalunya light que ens volen encolomar, no hi cap.
Lligant amb això llegia, ara fa poc, al Vicenç Villatoro, en un article publicat al diari AVUI, i la anàlisi que feia de la Catalunya que avui tenim i del lema del proper congrés del PSC, “la Catalunya que sap a on va”. Proposava, l’ex-director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, una variació per donar més precisió a la proposta socialista, canviant la frase anterior per la de “la Catalunya que sap a on es queda”. Ho argumentava dient que qui ens mana avui, ja no vol anar més enllà, sinó que per ells ja hi som, ja hem arribat, i, penso jo, en això estem, fent fora tot el que dificulta el seu objectiu, cap a una Catalunya que de tan ben encaixada serà presonera.
Alguns, ens han posat a l’horitzó el 2014 com una data màgica en la que somiar, però mentre arriba aquesta data farien bé de fer alguna cosa més que ensenyar-nos aquesta pastanaga, i no deixar que els altres companys seus de govern facin, i sobretot, desfacin.
