Ara que d’aquest arbre mig caigut que en diuen Església Catòlica, tothom s’hi veu en cor de fer-ne estelles, voldria recordar a una petita part que va dedicar el seu temps a enriquir l’última etapa de la infantesa d’un bon grapat de nois de Sentmenat.
No sé com va començar, però els dissabtes i diumenges i les tardes d’estiu de les nostres vacances, finals dels 60 i principis dels 70, al seminari dels salesians, acollien a tots el nois de Sentmenat que hi volien anar. Allà fèiem manualitats, jugàvem a ping-pong, a futbolí, jugàvem a bàsquet o a futbol, fèiem sortides en bicicleta, excursions, ens ensenyaven cançons, ens feien cine, podíem aprendre a tocar la guitarra, ens ensenyàvem a treballar en grup, ens feien xerrades,. Crec que mai podrem agrair prou a tot aquell grapat d’aspirants a salesià, l’esforç desinteressat que van posar en tots nosaltres.
Recordo el Mao (un nom sorprenent) la competició que fèiem cada estiu, dividint-nos en “patrulles”, totes amb bandera personalitzada, un color per identificar-nos, mocadors al coll, i lluitant cada setmana per guanyar i acumular punts, i al Joan, el salesià que era l’encarregat de la nostra patrulla “Los Jaguares”, aquell any (crec que era el 1970), tot emprenyat perquè alguna cosa no l’havíem fet prou bé i també, ensenyant-nos cançons com “ Puff, el drac màgic”, o “El Tren Pinxo de Banyoles”.
Recordo l’Enrique Franco (sé que fa poc estava en una missió salesiana a Costa d’Ivori) amb la motxilla i un bidó immens, ple d’aigua, a l’esquena, camí dels Rasos de Peguera. Havíem sortit del Santuari de Corbera, sobre el petit poble d’Espinalvet, al costat de Berga, on durant uns quants estius ens portaven de colònies a una vella casa sense llum ni cap tipus del que ara en diríem, comoditats. Els jocs de nit al prat i als petits boscos que l’envoltaven, baixant de la casa, són dels millors records de la meva infantesa. Fa poc hi vaig anar, la casa i el prat no han canviat, tot segueix igual, només una nova i estreta carretera asfaltada que ens hi porta, i una línia de corrent elèctrica que travessa el prat, indiquen que allà també hi ha arribat el “progrés”.
Recordo al Quim Vilaseca, que a l’endemà de queixar-nos de que ens feien poques patates rosses per dinar (en unes altres colònies a Corbera), ens en van fer tantes que gairebé no ens les vàrem poder acabar. Recordo demanant anar al lavabo, i dient-nos que les habitacions estaven tancades i que si teníem alguna necessitat, el “bosc era molt gran”. Pobre Quim, unes vacances de Nadal no el trobaven, i estava a la seva habitació, ferit, sense poder valer-se, i pocs dies després va morir.
Recordo al Manolo amb uns quants de nosaltres, en una època on et comences a fer moltes preguntes, parlant, tombats en unes lliteres, de l’inquietant i sorprenent final de la pel·lícula “El Planeta de los Simios”.
Recordo, quan el futbol a Sentmenat havia desaparegut, (l’equip havia pujat a segona regional, van fitxar jugadors de fora i aquests cobraven i els de Sentmenat no, i tot va acabar com el rosari de l’Aurora) i que allà als salesians, varen ajudar a crear un equip de juvenils i un altre d’infantils. Jugàvem al camp que hi havia darrera de l’edifici, i com (crec que era el Rafael o potser el Ramon Vera) ens portaven cada quinze dies a jugar al campionat de Sabadell amb l’autocar del Sagalés (bé, al arribar primer anàvem a missa a l’església que hi ha al davant de l’ajuntament), i les pallisses que ens fotien (el Sabadell ens en va fer setze, i en sembla que fora de casa mai ens en feien menys de vuit). Recordo l’únic partit que varem guanyar en aquell campionat, a casa, i perquè a la mitja part dos d’aquells aprenents de salesià, van entrar a jugar com si fossin dos de nosaltres (es veien jovenets, però no he entès mai com l’enganyifa va “colar”). Aquest fet va ser una part important del renaixement del futbol a Sentmenat i un més dels motius d’agraïment que jo els hi dec (i crec que molts més) i el que m’ha fet decidir a escriure aquestes paraules.
