Tinc intenció de baixar del cotxe i abans dono una llambregada als voltants. La fosca m’impedeix veure les naus industrials que hi ha a la dreta i tampoc tinc la deixalleria municipal a la visual. A l’esquerra i endavant els fars il·luminen l’ADF de resquitllada i puc veure una porció de la vorera esquerra que baixa de la betzinera, just en front i a l’altre cantó de la fàbrica de teixits que també entorxen els fars.
No han passat ni cinc segons des de la garrotada del Klingon; el temps de reaccionar després del lògic atordiment causat per la batzegada. Obro la porta i poso els peus a l’asfalt i m’incorporo vers el camp de visibilitat. Intento atansar-me al capó per socórrer el desgraciat, però hi ha una munió de gent que ja esta per la tasca i, a més no em deixen passar. Miro cap a l’ADF i per la vorera alleugereixen el pas més homes amb bosses, totes de contingut idèntic a les que ja he vist; i es van acostant. Tot seguit dono un pas endavant i ensopego amb alguna cosa, sembla que és una de les bosses. Perdo l’equilibri i vaig a parar a terra en planxa. Iniciant la hipèrbole observo el contingut d’una de les bosses que se’m va apropant a les narius. Em clavaré una esterrecada contra uns peus de porc sense rentar!
………..
Clareja en algun lloc del planeta, o vés a saber en quin altre planeta. Estic marejat i em prendria una aspirina. Tinc molt fred, una mica de set i gana. M’han despertat els lladrucs d’una canilla persistents i rabiüts. Es tracta d’una simfonia estrambòtica i cruel. No veig els animals i no estic segur que plorin o bé salivegin àvids de manduca. Espero que no sigui per mi i m’afanyo a deslliurar-me d’una bardissa que se m’arrapa a la barba. Després d’apartar dos matolls de fenc i el que sembla una soca de pi rosegat pel corc, puc incorporar-me i alçar la mirada. El cel despunta l’alba però no sembla pas que l’estrella vital d’aquesta terra hagi de sortir davant meu, on hi ha les feres. Més aviat al contrari. Però darrera no hi veig res. Només la fosca i el que de mica en mica es van apareixent com dues alzines. Augmenta la intensitat dels lladrucs. Els gossos o el que sigui m’han ensumat , ¿i es deleixen per la meva carn? Crec que he de fugir, però no tinc ni idea de com ni cap on fer-ho. Potser seria millor allunyar-me dels lladrucs. Ara ho intento cap enrere, em giro i engego a córrer. Res. Topo amb el marge i miro amunt: una selva d’alzines de mestral a migjorn. Caldria grimpar uns tres metres de paret pelada de terra per arribar als primers arbres i continuar amunt, fins al cel blau…i ara no puc. Si me’n surto d’aquesta prometo reduir la dosi diària de colesterol.
M’aturo a pensar. Ja fa cinc minuts que sento els lladrucs i les bèsties encara no m’han abordat. És estrany, oi? Potser no em reclamen a mi i decideixo veure què passa. Camino quatre passes i darrera d’uns matolls apareix una clariana. A banda i banda hi ha una filera de gàbies, en compto unes vint en total. Els gossos hi romanen neguitosos bordant com energúmens, com si fos l’hora de la pitança i l’amo no els fes cas. Faig per sortir del meu amagatall amb la intenció de contemplar l’espectacle de més a prop, però m’atura el xerric rovellat del forrellat de la porta metàl·lica que hi ha al fons. Decideixo amagar-me, però una rama d’esbarzer m’esgarrinxa el llavi i mitja galta. Faig un crit de dolor que percep un home que acaba d’entrar. En sentir-me s’atura i d’una de les bosses que llança sobtadament a terra en raja un doll de sang mig agrumollada. Quan s’adona de la meva presència llança l’altra bossa amb força contra una de les gàbies. Un cap de porc molt pelut surt disparat, sangonejant… el ca inquilí de la gàbia sembla calmar-se i segueix amb la mirada i amb molt deler la trajectòria de la resta de quiròfan que rodola per terra.
-que hace uzté ahí zin permizo? –m’etziba el tipus de les bosses.
-Que no ves que es l’hijoputa del Carbonell? -Li contesta un altre que també acaba d’entrar aguantant dues bosses més
-Poz, Papitu-fo, po la gloria de mi madre que a ehte cabró le tenemoh que dah una leció!
-calla, cony!, no siguis capsigrany! No veus que deu venir acompanyat dels tres mosqueters i una colla d’ecologistes maricons? –li fa reflexionar el tipus anomenat Papitu-fo.
Amb aquestes la porta s’obre de bat a bat i comencen a entrar més tipus, tots vestits amb roba militar de camuflatge. Tots porten el distintiu bicolor al capdamunt del braç dret mentre sona la Marxa Granadera des del que endevino que deu ser la ràdio d’algun automòbil.
Estic pensant que he anat a parar a un camp de maniobres de l’exèrcit espanyol i em ve una certa por. No el veig, però ha sortit el sol perquè tot està perfectament il·luminat. Deuen ser cap a quarts de nou del matí i em giro d’esquena: cinquanta metres amunt, a la vertical esquerra veig perfectament la silueta esvelta del castell de Sentmenat…
